18 sept 2014

puta


abandonar terra seca sense límits ni patrons

en defallir la llum

sostingut pel feudalisme de la carn

i el període esplendorós de la seva boca.


tot és nodrit en la mar i en les arts d'un escrivà

a l'espera de traçar

el poema dels seus orígens:

majestuosa, dinàstica i suprema m'arriba l'esclava,

humil, necessària i servent,

-gairebé s'endevina la resta-

del clavegueram i la nit

i l'agrupament intensíssim de l'orgasme.


una reina en l'extensió de la mà

un exèrcit tremolós de fatigues i de històries

ella,

gola de mercuri i llet,

ella,

sexe que encara rosega


arribat aquí m'ofereix la resta o el rebuig

la gran peça o les piràmides buides

la falsa revolta o la veu

efímera

com un país

reduït a pols i sepultura.


jo duc guerra i provisions velles

la fàcil degotada del feble

una nau aferrada a terra a l'espera de ser reparada

a cops de martell i xerrac

- santuari reservat -

dels seus petons i queviures.


esfondrar-se en el plaer de l'afuament i les abraçades

en totes les varietats locals dels seus fruits

en el monument al cul

i la immediatesa furtiva del descens al seu cony

com un obelisc revestit pel granit de les seves cuixes.


despres

marxar sol

sol com un temple dins una muntanya

com una porxada sense ciutat ramassada de pilars

amb grans de sal a les entranyes

quan tot el que resta

és

unes buxaques vuides

assenyalant el punt àlgid

de totes les meves febleses.

5 comentarios:

  1. leerte, hedonista y grácil deleite...
    entrar, entregarme al ansia y el temblor, cascada desprotegida, sin limitar el salitre ni la luz...
    sentir el poder de tus venas inflamadas al derramar la letra...¡Oh, le-er-te!

    ResponderEliminar
  2. Foc foc foc
    Explosiu, la sang em crema per aquest ritme sufocat que has imprès als teus versos.
    Maravella

    ResponderEliminar
  3. *...como dejar
    a un lado feudalismos de la carne, más,
    y así solo solo solo solo 'el templo dentro de una montaña, un porche sin ciudad, benditos granos de sal en las entrañas y aun te reste íntegra una residencia real en TU pobreza, dices*
    ¡qué delicadeza a cuestas!

    ((me lleva mi tiempecico ...idiomático, pero vale la pena, vale la pena no desfigurar el texto, sublime, me lo parece))
    Besos abrazos






    ResponderEliminar
  4. Impresionante extensión del poema, me maravillo de leerlo en un idioma que{ obviamente, no comprendo del todo. Un abrazo.

    ResponderEliminar
  5. David, suplicantes gracias "...pero que no calle la noche..." ¿Sí..?

    ResponderEliminar